Pilar Rahola. El bueno es malo

Cuando llegaron las primeras noticias del fallido golpe de estado contra Erdogan, fuimos muchos los que no sabíamos si preocuparnos o alegrarnos, o quizás preocuparnos porque había motivos para alegrarse. Igual que con Egipto o con la Siria de Assad, en esa zona del mundo donde se avistan las orejas del monstruo islamista, los valores democráticos se trastocan hasta el punto que una dictadura militar puede ser menos letal, que una dictadura teocrática. Por supuesto es una perversión de los principios básicos de todo demócrata, de ahí que la perplejidad vaya pareja al desánimo, pero la realidad es tozuda. Recuerdo hablarlo con Alcoverro, en la plaza Tahrir de El Cairo, en plena “primavera árabe”. Conocedores del papel clave de los Hermanos Musulmanes en la revuelta -la organización madre del salafismo internacional-, ambos sabíamos que aquella primavera se convertiría en un largo invierno, hasta el punto de que el dictador Mubarak fuera el menos malo de los malos. Porque lo siguiente no caminaba hacia una democracia, sino hacia una tiranía islamista. De las brasas, al infierno.

Desgraciadamente, ocurre algo parecido con la Turquía de Erdogan, que avanza a pasos de gigante hacia una dictadura. De hecho, desde su último mandato, Erdogan ha ido perpetrando un golpe de estado blanco sobre la gran democracia turca. Siendo un islamista convencido, defensor de la aplicación de la sharia, empezó suave, aunque recibía bonitos elogios de la revista Dabiq del Daesh, como hermano de ideas. Y su gobierno ha permitido la permeabilidad de la frontera turca para los yihadistas, ha usado la guerra para masacrar a los kurdos y ha hecho una fortuna con el petróleo yihadista. Después el ISIS decidió que el idilio se había acabado, porque Erdogan jugaba su partida con otras cartas, y ahí se enmarcan los últimos atentados. Pero lo cierto es que, más allá de sus alianzas con la OTAN y de sus inmorales acuerdos con la UE, Erdogan aspira a convertir a Turquía en una república islámica integral, con la pertinente destrucción de los derechos fundamentales. Y ese plan lo perpetra, convencido de la impunidad con la que puede reprimir a la ciudadanía, porque su posición geoestratégica lo blinda ante los ojos de las cancillerías internacionales.

El último episodio ha sido el golpe fallido, sobre el cual cualquier hipótesis -incluso la autoinflingida- es permisible. Lo cierto es que esa intentona ha sido la excusa para una represión masiva en todos los estamentos, que busca acabar con cualquier tipo de oposición, en paralelo a la represión a la prensa libre que ha perpetrado sin ninguna vergüenza. Curioso que el día después ya tuviera listas de miles de jueces, policías, militares y opositores a los que perseguir, porque ese tipo de listas solo se consiguen en los estados policiales. Y ese es el horizonte de la Turquia de Erdogan: una auténtica dictadura.

DESTACAT: Islamista convencido, Erdogan perpetra un golpe de estado blanco contra la gran democracia turca

—————

—————

El bo és dolent

Quan varen arribar les primeres notícies del fallit cop d’estat contra Erdogan, vam ser molts els que no sabíem si amoinar-nos o alegrar-nos-en, o potser amoinar-nos perquè hi havia motius per alegrar-se’n. Igual que amb Egipte o amb la Síria d’Al Assad, en aquella zona del món on s’albiren les orelles del monstre islamista, els valors democràtics es trastoquen fins al punt que una dictadura militar pot ser menys letal, que una dictadura teocràtica. Per descomptat és una perversió dels principis bàsics de tot demòcrata, per això la perplexitat va semblant al desànim, però la realitat és tossuda i tràgica. Recordo parlar-ho amb Tomàs Alcoverro, quan vam estar a la plaça Tahrir del Caire, en plena “primavera àrab”. Coneixedors del paper decisiu dels Germans Musulmans en la revolta -l’organització mare del salafisme internacional-, tots dos sabíem que aquella primavera es convertiria en un llarg hivern, fins al punt que el dictador Mubarak podia ser el menys dolent dels dolents. Perquè el següent no caminava cap a una democràcia, sinó cap a una tirania islamista. De les brases, a l’infern…

Desgraciadament, passa una cosa semblant amb la Turquia d’Erdogan, que avança a passos de gegant cap a una dictadura. De fet, des del seu darrer mandat, Erdogan ha anat perpetrant un cop d’estat blanc sobre la gran democràcia turca. Essent un islamista convençut, defensor de l’aplicació de la xaria, va començar suau, encara que no es poden oblidar els elogis que rebia de la revista Dabiq del Daeix, com a germà d’idees. I el seu govern ha permès la permeabilitat de la frontera turca per als gihadistes, ha utilitzat la guerra per massacrar els kurds i ha fet una fortuna amb el petroli gihadista. Després l’ISIS va decidir que l’idil·li s’havia acabat, perquè Erdogan jugava la seva partida amb altres cartes, i aquí s’emmarquen els últims atemptats. Però el cert és que, més enllà de les seves aliances amb l’OTAN i dels seus immorals acords amb la UE, Erdogan aspira a convertir Turquia en una república islàmica integral, amb la pertinent destrucció dels drets fonamentals. I aquest pla el perpetra, convençut de la impunitat amb què pot reprimir la ciutadania, perquè la seva posició geoestratégica, el blinda davant els ulls de les cancelleries internacionals.

El darrer episodi ha estat el cop fallit, sobre el qual qualsevol hipòtesi -fins i tot l’autoinflingida- és permissible. El cert és que aquest cop ha estat l’excusa per a una repressió massiva en tots els estaments, que busca acabar amb qualsevol tipus d’oposició, en paral·lel a la repressió a la premsa lliure que ha perpetrat sense cap vergonya. Curiós que el dia després ja tingués llistes de milers de jutges, policies, militars i opositors per perseguir, atès que aquest tipus de llistes només s’aconsegueixen en els estats policials. I aquest és l’horitzó de la Turquia de Erdogan: una autèntica dictadura.

DESTACAT: Islamista convençut, Erdogan està perpetrant un cop d’estat blanc contra la gran democràcia turca